Esborrona llegir o veure cada dia les notícies de violència contra les dones. És un raig que no para i amb molts finals tràgics. Un es pregunta com és possible que, avançat el segle XXI, seguim igual o amb més morts que en els segles passats per aquesta mena d'irracionalitat.
I el més increïble és que no hi ha un patró determinat de cap col·lectiu: tant té ric o pobre, culte o inculte, jove o vell; a la fi, la força física és la que mana.
Un fet molt inquietant és l’assetjament i pressió psicològica a les al·lotes per part dels joves, fet que va en augment arran de les xarxes socials.
L’esmentada violència no es dóna solament al nostre entorn social, que se suposa molt avançat socialment; es produeix arreu del món i és de tota guisa: prostitució, persecució religiosa, social, familiar…
Els relats en primera persona de les dones que ens expliquen les seves vivències són esgarrifadors: pallisses, àcids, aïllament, etc. I això, les que ho poden contar!
La solució d’aquest conflicte està molt lluny de poder-se resoldre: la mentalitat masclista encara està massa arrelada en la nostra societat. Hauríem de ser capaços de posar en marxa un plantejament molt urgent d’acció en tots els àmbits i canviar les formes d’expressió orals i escrites en premsa, ràdio i televisió; a les escoles i entorns familiars, educació d’igualtat i nul·la tolerància amb cap tipus d’agressió cap a les dones: ni verbal, ni per escrit, ni de fet.
Josep Domínguez
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada