diumenge, 18 de desembre de 2016

El Maestrat

La Montserrat Cirera ens explica en aquest text la seva estada al Maestrat. Llegiu-lo i segur que si teniu l'oportunitat us animau a visitar aquest lloc.

En contra del que acostumo a fer, no he buscat ni a google ni a internet cap mena d’informació prèvia. No vull anar amb idees preconcebudes. El Maestrat és un lloc completament desconegut per mi, em deixaré portar i que sigui l’entorn que directament se’m mostri.

Al principi, des de la carretera estreta i sinuosa, el paisatge colpeix per les abruptes crestes, els cingles, barrancs i canals, de tant en tant petits pobles aferrats al cim de penyes escarpades. La vida aquí no ha hagut de ser gens fàcil i per conèixer-ho, cal deixar el cotxe i les presses i endinsar-se pels seus camins.
És llavors quan se t'ofereixen toves catifes de fulles amb els colors de la tardor, música de fons dels rierols, matolls aromàtics, gavarreres i de tant en tant un saltant d'aigua. Seguir aquests camins ens pot portar a una ermita, on es palpa el fervor de generacions, al naixement d’un riu, que durant milers d’anys ha esculpit el congost per on s’esmuny, o al cim de un turó, des d’on fruir del vol de les aus i amb sort de l’agilitat i elegància de les cabres hispàniques.

Els pobles estan fortificats i les seves cases de pedra, les places amb safareig públic i les porxades dels seus carrerons ens parlen de temps passats.  Serà per això que, arraulida al llit, crec sentir música de dolçaina i en aclucar els ulls la meva indumentària “decathlon”, a la cadira al costat del llit, es converteix en un vestit de camperola medieval. Deixo que el somni m’embolcalli...



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada